El Tresor del Vell Cavaller   By: Erckmann-Chatrian

EL TRESOR DEL VELL CAVALLER

Una nit del mes de setembre de 1828, el digne i respectable llibrer Furbach, del carrer de Neuhauser, a Munic, es despertà tot estranyat de sentir caminar a la golfa de damunt la seva cambra: algú anava i venia i es lamentava. Un dels espiralls de la golfa s'obrí, i llargs sospirs foren exhalats en el silenci.

En aquell moment, a la capella dels jesuïtes va sonar la una, i sota la cambra del senyor Furbach els cavalls daven peuades a l'estable.

La golfa era ocupada pel cotxer Nicklausse, un minyonàs del Pitcherland sec, nerviós, molt destre a menar els cavalls, que fins i tot havia fet alguns estudis al seminari de Marienthal, però d'una ànima senzilla i supersticiosa; duia sota la camisa una creueta de bronze, i la besava de nit i de dia, baldament ell hagués passat dels trenta anys.

El senyor Furbach parà l'orella. Al cap d'alguns segons l'espirall tornà a tancar se, les passes van cessar, el llit del cotxer va cruixir i al capdavall tot va callar.

Vaja va dir se el vell llibrer avui és lluna plena: Nicklausse es tusta el pit: gemega pels seus pecats, el pobre diable!

I sense inquietar se més de tot allò, havent se girat, s'adormí tot seguit.

L'endemà, a les set si fa no fa, el senyor Furbach, amb els peus a les sabatilles, es desdejunava tranquilament abans de devallar al seu magatzem, quan dos copets ressonaren a la seva porta.

Entreu! digué, tot sorprès d'una visita tan matinera.

La porta s'obrí i Nicklausse comparegué, vestint la brusa cendrosa, coberta la testa amb l'ample feltre muntanyenc i amb el gros garrot de servei al puny, així com s'havia presentat, temps enrera, en arribar del seu poblet. Estava tot esblaimat.

Senyor Furbach va dir: vinc a demanar vos el meu comiat: gràcies a Déu podré, al capdavall viure amb benestança i ajudar la meva àvia Orchel de Vangeburg.

Què haurieu heretat? li demanà el vell llibrer.

No, senyor Furbach: he somniat un tresor, entre la mitja nit i la una, i ara aniré a pescar lo.

El brau minyó parlava amb tanta de seguretat, que el senyor Furbach romangué tot confós.

Com s'entén, heu somniat? va dir.

Sí, senyor: he vist el tresor així com ara us veig, al fons d'un soterrani molt baix, dins un castell antic. Hi havia un cavaller ajagut damunt el tresor, amb les mans creuades i un pot de ferro al cap.

Però on era això, Nicklausse?

Ah! No en sé pas res. Primer de tot aniré a cercar el castell; en acabat, prou que trobaré el soterrani i els escuts: un sepulcre de sis peus tot ple de peces d'or: em sembla de veure ho.

Els ulls de Nicklausse es posaren a lluentejar d'una manera estranya.

Vejam, pobre Nicklausse, vejam! exclamà el vell Furbach. Siguem raonables. Seieu. Un somni... està bé, molt bé. En temps de Isop, no dic que no: els somnis significaven alguna cosa; però avui en dia, és ben diferent. Tothom somnia: jo mateix he somniat tresors cent vegades i, desgraciadament mai n'he trobat cap. Penseu vos hi: dexareu una bona col·locació per anar a trescar darrera un castell que potser no existeix.

L'he vist digué el cotxer: és un gran castell que ja es va esfondrant. A sota hi ha un poblet, una gran escala de cargol, una església molt vella... En aquella contrada hi viu encara molta de gent. Un riu molt gran hi passa a la vora.

Bé, tot això ho heu somiat, em penso digué el senyor Furbach bo i alçant les espatlles.

Després, al cap d'un instant, volent retornar aquell home al seu seny, de qualsevol manera que fos:

I el vostre soterrani, com era? li va demanar.

Semblava un forn.

I deveu haver hi baixat amb un llum: veritat?

No, senyor.

Doncs, aleshores, ¿com heu pogut veure el sepulcre, el cavaller i les peces d'or?